1
2
3
4
5
6

Comentaris

A les Festes de Pascua de 1973 es va marcar un abans i un després en la història de les carrosses. Aquell any, contra tot pronòstic guanyà una carrossa que representava a l'UN-DOS-TRES. Alli estaven les secretaries, Don Cicuta (Grabriel Pedrós) i tots els personatges al voltant d'aquell programa de TVE. S'imposà la gràcia front a la serietat d'altres carrosses més ben fetes. Aquell any també es va fer la festa com calia, doncs havien passat uns anys on els festers eren de "rebot", es a dir, no eixien desde primer hora. Recorde que el premi era de 3000 pessetes, tot un record! Des d'allà cap ací les cavalcades han canviat molt (no aixi com el règim de menjades d'eixe dia, es el dia que menys menja la gent). Abans les carrosses eren una part de bona voluntat i una altra part (la més gran) d'art. No teniem els mitjos d'avui. Un carro i una aca no pot ser mai igual que un camió o un tractor i ultimament, les plataformes de les màquines de l'arròs. Tampoc els ingredients bàsics eren els mateixos. Abans tot s'arreglava amb pasta de farina, paperets, llençols i cobertors. Ara comptem amb el cartró que les savies mans dels marenyeros donen forma, paper de seda de cada vegada amb més colorit, fustes i cola d'empaperar, tot açò amb una gran dosi d'imaginaciò per al tema. El tema es del més variat. No hi ha res que els faja por. Per les mans dels nostres artistes han passat civilitzacions com: Egipte, India, Xina, Roma, Japó l'Oest Americà i el Segle XXI. Històries i contes com: Heidi(inigualable la senyoreta Rottenmeyer), La Ventafocs i Alícia al païs de les meravelles. Carrosses amb cert missatge com l'imperialisme ianqui (mai he vist a PIN tan mudat com representant a Reagan), Volem Telèfons, Rumasa, Bunker Barraquetes (inoblidable la fallera amb bigot). També estampes tan boniques com l'Hivern, la Cigonya, Sorolla i la Mar, l'Albufera, les Abelles, Pirates, Torres de Serrans. Mitjans de comunicació: Helicòpter, Cotxes, Trens, Embarcacions, la Gua-Gua. Tots estos temes han estat magnificament realitzats pels marenyeros. Qui es qui? A partir de l'any 73 tot es va trastocar un poc. Els menuts, tocats per l'èxit no deixaren mai de fer carrosses, guanyant premis i el respecte del majors. De la quadrilla inicial eixiren dues carrosses lany segent. L'ànim era copar els premis. Eixa dualitat es va mantindre al llarg dels anys. No s'ajuntaren mai més per fer carrosses. Per una banda estaven Fran, Carlos, Pedro, Mariano, el Carbonero..., de l'altra estaven els germans Caplliure, Mahiques, Ortí (mai ningú ha apegat els paperets com ell)... Existia un "pique" entre les dues quadriles, un any uns s'alçaven amb el primer premi, altre any amb el segon. Més tard, a les quadrilles s'incorporà la dona. D'eixa incorporació ha eixit algun que altre matrimoni. Les dones, de vegades soles, de vegades en companyia, han fet carrosses molt boniques. Però és en les últimes cavalcades quan irrumpeixen amb força. Les Menines, Egipte i l'Infern, són una prova del que estic dient. La familia Sanjaime i del Valle mantenien viva la tradició ensenyant als fills i nets aquesta manifestació artística. La cigonya, l'Hivern, els Bous de Sorolla i les Torres dels Serrans marquen un saber fer. No puc oblidar-me de la tasca en solitari de Fran, més lluidora si cap en companyia. L'Elefant va ser la perfecció. Apart d'aquestes consideracions, el millor de la carrossa es quan dos o tres mesos abans està fent-se. Uns treballen més, altres menys, però es una cosa feta en equip i compta el resultat. D'eixos mesos, quan més es treballa són els últims quinze dies. Quantes vegades hem berenat la mona apegant paperets? En el moment de la carcassa, quan vas arribant a la cooperativa, tu et creus que eres el millor, que la teua carrossa es la més ben feta, i be allò... Mires, admires i no vols, però tens que reconeixer que hi ha de millors. I ve allò... Allò ve quan fas un sondeig entre la gent i et diuen que la millor és la teua, i tots els que t'han dit així estan rodejant una altra i no tens a ningú mirant. Però et compensa, vas desafiant a tots, des de la teua posició per dalt de tot, riguente en companyia de qui es riu, tancant l'ull amb complicitat. Es algo que no es pot explicar. Hi ha que pujar a una carrossa. Les Pasqües més tristes que jo he passat han sigut en les que he vist la cavalcada desde baix, com la gent d'apeu. Notes que et falta alguna cosa. Veus la faena que fan els xiquets i penses, "que llàstima si m'ho hagueren dit a mi o als majors. La mateixa faena lluiria més". Ara aprofite aquestes linies per donar-los les gràcies a tots aquells components de la carrossa inicial del UN-DOS-TRES. Gràcies per haver-me deixat ensenyar-vos a apegar paperets. Es un poc tard. Kiko (Vicent) ja no està. Possiblement he oblidat algo. Ara mire arrere i hem done compte que ells m'ensenyaren més a mi.

Arturo Part